Longinquus, terme d’arrel llatina que significa
llunyà, distant, allunyat, dona nom a una sèrie que explora el paisatge com
a espai de distància, contemplació i memòria.
Les obres parteixen d’un paisatge essencial, reduït als seus
elements més primaris: cel, terra, horitzó, aigua i llum. No busquen
descriure un indret concret, sinó construir una atmosfera. El paisatge apareix
com una experiència oberta, sense coordenades, en què la mirada pot
reconèixer-hi tant un territori real com un espai interior.
Una línia d’horitzó, sovint contundent, organitza les
composicions i estableix una frontera entre dos àmbits. Per damunt, el cel es
converteix en un camp de transformació: masses de color, transparències,
veladures i textures suggereixen atmosferes canviants, llums llunyanes i
fenòmens difícils de retenir. Per sota, la presència de l’aigua —explícita o
suggerida— funciona com un mirall imperfecte, capaç de retornar el
paisatge transformat.
La pintura es construeix per superposició i sedimentació.
Les capes d’acrílic deixen entreveure empremtes anteriors, formes ornamentals,
textures i accidents de la superfície. Aquest procés genera la sensació que el
paisatge no és observat en un únic instant, sinó que acumula temps. El
que apareix a la superfície conviu amb allò que ha quedat ocult.
A Longinquu·s, la distància no és només geogràfica. És
també una distància temporal i emocional: la distància respecte d’un
paisatge recordat, d’un lloc viscut o d’una sensació que ja no podem recuperar
exactament. El paisatge es converteix així en una forma de memòria.
Les obres no conviden tant a identificar un lloc com a habitar-lo
amb la mirada. Són paisatges sense nom, oberts a l’experiència de qui els
contempla. Un territori entre la presència i l’absència, entre allò que encara
podem veure i allò que només podem intuir.
Longinquu·s és, en definitiva, una aproximació al paisatge
com a memòria: un lloc llunyà que, paradoxalment, continua estant a prop.
Longinquus, a Latin-derived term meaning
distant, remote, far away, gives its name to a series that explores landscape
as a space of distance, contemplation, and memory.
The works
begin with an essential landscape, reduced to its most elemental components: sky,
earth, horizon, water, and light. They do not seek to depict a specific
place, but rather to construct an atmosphere. The landscape emerges as an open
experience, without coordinates, in which the viewer may recognize both a real
territory and an inner space.
A often
striking horizon line organizes the compositions and establishes a boundary
between two realms. Above it, the sky becomes a field of transformation: masses
of colour, transparencies, glazes, and textures suggest changing atmospheres,
distant light, and phenomena that are difficult to hold onto. Below, the
presence of water—whether explicit or merely suggested—acts as an imperfect
mirror, capable of returning the landscape transformed.
The
painting is constructed through layering and sedimentation. The acrylic
layers allow earlier traces, ornamental forms, textures, and surface accidents
to remain partially visible. This process creates the sensation that the
landscape is not observed in a single instant, but rather accumulates time.
What appears on the surface coexists with what has been concealed beneath it.
In Longinquu·s,
distance is not merely geographical. It is also temporal and emotional: the
distance from a remembered landscape, a place once experienced, or a sensation
that we can no longer fully recover. The landscape thus becomes a form of
memory.
The works
do not so much invite the viewer to identify a place as to inhabit it with
the gaze. They are nameless landscapes, open to the experience of whoever
contemplates them. A territory between presence and absence, between what we
can still see and what we can only intuit.
Longinquu·s
is, ultimately, an approach to landscape as memory: a distant place that,
paradoxically, continues to remain close.
